Tot començà a les vuit del matí. Tenint festa, uns dies abans, l’Eduard, lo panader de Can Biel, m’havia demanat a vore si podia anar a donar-li un cop de mà. Ja feia dies que li havia dit que si mai necessitava algú, sense cap compromís, jo m’oferia a ajudar. Este dia va arribar: lo divendres 12.

A les 9:00: asmorçat, cagat i pixat, me vaig presentar al forn amb ganes d’adependre lo que se pugue i me dixen.

L’Eduard comença a les 4 del matí. Quan vaig arribar, a les nou, ja estava acabant de treure la primera fornada de pa i començant a posar la segona. Lo forn d’ascopeta, on treballa, és de pedra, i si no m’equivoco, és del 1910. Tot un honor treballar envoltat de tanta història i a un dels forns, on surten uns dels pans més bons que he tastat. Hem vaig posar ajudar-lo amb lo que hem va dir: Astendre a un si-si els talls de roba on es posen les peces de pa, per a que no s’enganxi mentre fermenta.

Teniem pendent una tasca bastant antretinguda: fer 300 bocadillets. Primer fariem el pa, l’obririem i, un cop ben untat amb tomaca l’ompliriem amb l’ambutit i formatge. Mentres, també preparaven tres pizzes i dos coques de recapte. Quina gana hem feia vindre, i això, que vaig asmorsar dos vegades: Una a casa i l’altra al forn. Gràcies això, vaig poder aguantar fins un quart de cinc, per anar a dinar 

Tota aquesta teca, que preparaba era per a una trobada que hi havia aquell dia, a Fornells de la Selva, de corals. Veus que ve!

Com que vaig anar a treballar, al forn, poc pas vaig tenir temps de fer fotos!! Solament li vaig fer a la Pilar, quan anava a enfornat la coca de recapte: Güaiteu-la que guapa! (la coca i ella!!!)

Després de dinar, ja me’n vaig anar cap a la residència, on hi era l’Imma. Domés arribar, l’Imma estava enganxada al mòbil, que si això que si alló, feia uns dies que al mòbil li surtia fum. Mentre, vaig aprofitar per a posar en mode normal lo mòbil, quan vaig vore una telefonada de mun cosí Pau, el qual vaig telefonar i no me va respondre, i després vaig rebre un missatge de ma cusina Judith:

lo qual, vaig enviar a casi tota l’agenda. Mentres l’Imma, ja havia acabat en una telefonada però, en rebia una altra, i vinga… En això que m’arriba un missatge MMS de resposta al meu SMS d’en Cesc.

A l’obrir-lo, hem donava error de connexió. Quan vaig conseguir visualitzar el missatge, vaig vore això

Feia uns 5 mesos que l’Imma hem tenia totalment prohibit tocar-li l’iMac, mirar el seu correu, quan ella estava a l’ordinador, no podia mirar la pantalla ni de refilo, UN AGOBIOO!! En lo cotilla que sóc, iii les ganes que tenia (abans de tenir el Macbook) de tocar un mac, un frustre ja te dic, un frustre… Però bé, era un sacrifici que tenia de tenir si volia tenir una sorpresa. Durant aquest temps, me deia: “No oblidaràs els 30 anys en ta vida!” I jo, pa picar-la, li deia: “A vore si es veritat!!”

Tot va començar amb la primera sorpresa: Concert d’ Els Pets a Figueres, després, el Macbook: I per què un mac de 13″? Fàcil: Tot va començar al llegir les restriccions reals del windows Vista cap a l’usuari. Amb el vista, ja no és el que tu vols fer amb l’ordinador sinó el que et deixa fer ell a tu. El vaig provar, perquè diuen que qui no vota després no és pot queixar. Després de votar, llavors, ho vaig tenir claríssim: Cap a GNU/Linux.

Primer vaig provar l’Ubuntu, però finalment hem vaig decantar pel Linux Mint. Una variant de l’Ubuntu amb un entorn més amigable i altres cosetes, que ara no venen al cas

Amb tot, amb el GNU/Linux cada cop que tenia d’instal·lar alguna coseta, tocava recòrrer als jou-tus. On per cert, a un dels jou-tus, vaig llegir:

Windows: Siguiente,siguiente, aceptar, siguiente, siguiente,… i al final mai saps que instal·les, i lo pitjor, ON s’instal·la.

GNU/Linux: A base de How-tos i sudos.

MacOS: Arrastra-i-solta. Així de sencill.

Cert és, que no sempre és així, als tres casos, però podem dir que a un percentatge alt dels casos la regla es compleix.

Bueno, a lo que anava, Per què un mac de 13″? Després de mirar portàtil on t’obliguen a comprar el vista, preferixo que m’obliguin a comprar el Tiger, ara el leopard, i si cal, després li poso el GNU/Linux. El MAC esta basat en Unix, i és d’aquí de la seua estabilitat. Després, en disseny, res a vore amb els altres, però res. I 13 polçades… Perquè vull un portàtil, res més. Me conformo en poca cosa hehehe…

A l’agost, amb el Macbook baix del braç, gps i, sense la samarra del wikitravel , i tot perquè m’ho va dir el dia abans i dels nervis: ni dormir, ni samarra. Però bé, molt bé ens va anar lo viatge a Eivissa. Un altre lloc on hem quedaria a viure sense rexistar. Per cert, vam sortir d’aquí Girona.

Total, després de uns vint minuts per la residència, vam marxar cap a casa. Cap a Can Perich.

Abans d’anar cap a casa a descansar, tenia els peus fent xup-xup, l’Imma va voler anar a vore uns amics a casa, i quan ja arribavem, la tia va i diu: “Saps que… la telefono i ja pasarem un altre dia”. Volantaso a l’altura d’Estanyol i cap a Salitja, per anar cap a casa, per la carretera vella de Salitja. Abans d’arribar al encreuament, del mateix, hi va sortir una furgona blanca, casualitat? Pos no. Era el pastisser, vaig saber unes hores més tard

Arribant a casa, tot prou normal fins que vaig vore un cotxe, la porta oberta i… Millor mireu l’àlbum

Moltes GRÀCIES per vindre i fer-la possible

Festa dels 30 anys

Gràcies a l’insistència de l’Imma, en Cesc va resoldre un petit problema que hi havia amb el wi-fi de casa, el que ens va permetre poder parlar amb en Biknet, via Skype. Va bé tenir amics informàtics Cliqueu aquí i voreu lo moment.

Aprofitant un video d’en Ray, he fet aquest petit montatge (lo primer!!! ) amb l’iMovie 

Un tall de l’actuació de l’Eugenio a l’anniversari:

I finalment, lo vidio de mon cosí Pau. L’he dixat pa’l final perquè les coses bones, han de sortir al final. Brutal!! 

Realment va ser una sensació, que com dirien la gent d’apple: iNolvidable!!!

Finalment, i no per això menys important, vull agrair d’una manera molt especial, a la persona que es va encarregar de crear: les invitacions i fer-les arribar, els recordatoris, cartells, dibuix de les samarretes, preparar un text per a que pugués dir quatres cosetes, menjar, beguda,gel, pastís, música, músics, fotografia, video, llits, mantes, pagaments, és a dir, lligar-ho tot, tot i tot!! I encara va passar nervis i, com no, mirar que tot sortís: millor iMpossible!!!  

 De moment, fins a l’11 de setembre, res més…  

Articles semblants:

• NASATwittup entrevista a Francesc Grau
• Biknet a losimo.cat
• Pepet i marieta van a la pelu
• “San Miguel” publica lo vidio